"Papitu", amaga el "pìtu"

Dos representants del teatre banyolí, - Ingrid Calpe i Miquel Torrent- ben asseguts en uns sofàs disposats en el pati de la Pia Almoina ens han refrescat alguns capvespres d’estiu explicant-nos unes quantes “Parrassades”, títol emprat en principi per apropar-nos a la Banyoles dels Fets i Gent del sempre recordat Antoni Maria Rigau. Els dos explicadors ens van parlar de les pescades del cònsul rus Antonov Ovseenko a la pesquera La Carpa d’Or, assessorat per l’agutzil Salvador Vila, conegut pels banyolins com en Vadó “Terrisser”.  El “tè‘te-a-tète” dels dos comentaristes es va anar animant quan encetaren el tema de l’estudi pintoresc del mercat a la plaça Major. Com  que una bona part dels personatges que muntaven parada en els mercats dels dimecres havia tingut ocasió de contemplar-los en aquell temps en què per Rigau era la seva joventut i per aquest cronista la seva infantesa, intentaré de dir quatre coses sobre un parell o tres d’aquests tipus que jo considerava força estrambòtics.  El “reconsagrat de les serps” cantava les excel.lències de l’ungüent al costat mateix de la parada de cistelleria que en els dies de mercat tenien muntada els meus pares.  Aquest nen petit que era jo, encara segueix tremolant ara de gran quan pensa amb aquella boteruda i llargaruda serp que el “reconsagrat” va embolicar-me al coll com si fos una bufanda.

Els que més m’embadocaven eren els dos músics ambulants –ella, una dona invident que tocava la guitarra, i ell, un barretinaire que cantava cançons verdotes i venia els romanços a deu cèntims el full.  Me’n va regalar un que vaig guardar molt temps perquè em feia molta gràcia i tot sovint cantava el “romanço” que segurament Rigau va escoltar-lo més d’una vegada i que potser no es va atrevir a deixar constància de la lletra que més o menys era així: - “ Papitu”, amaga el “pitu”, - si passa res no m’embolico. – “Papitu”, amaga el “pitu” – que aquest xiulet – em compromet. Ja ho crec!”. En aquell temps – parlo dels darrers anys de la República i ja en plena Guerra Civil- els infants no copsàvem la intenció d’aquella cançoneta, i si ens satisfeia era perquè el “pitu” era una joguina que ens posàvem a la boca per xiular i imitar els “referee’s”” (que era així –en anglès- quan ens referíem als àrbitres del futbol) . Els infants d’aquells vells temps també jugàvem amb el “pitu” fent-lo xiular sorollosament arrossegant els peus i aixecant pols (perquè..no us podeu pas imaginar com n’eren de polsegosos els carrers de Banyoles!) i fent piiiip...piiiip!  imitant aquell tren petit en l’arrancada final de la via estreta abans d’arribar a l’estació.

A l’hora del migdia, havent dinat, alguns treballadors de les fàbriques de curtits s’aturaven a escoltar la romancera parella de cantaires, embadocats i somrient mentre esclovellaven i rosegaven els cacauets i les avellanes que havien comprat a les parades de la Graua o la Roqueta, fins que uns altres xiulets –el de les sirenes de les fàbriques- els advertien que havien d’apressar-se per arribar a punt d’entrada.

La mainada, però, seguíem fent  “pitar” el nostre xiulet i jugant, jugant, amb la pilota marcàvem algún gol. Molt diferent del que marcava el xiulet d’en “Papitu”, aquell xiulet que ben amagadet no compromet. Ja ho crec!